Història
Si us plau, que algú m’ho expliqui!
Ja són les deu menys vint. Pujo al cotxe i vaig entrenar. El cotxe diu que estem a 4ºC. Al gener no fa aquest fred! És igual, al Neme això no li afecta, un cangur i un gorro i tot arreglat! He agafat mig armari i a entrenar.
El vestidor és un espai molt i molt curiós. Em sap greu, però no us puc explicar tot el que pasa allí dins, ja se sap: secrets professionals.
Cada dia parlem de temes del tot inversemblants, riem de totes, de tot i molt. Quan arribo ja hi ha la García, l’Escuf, la Teresa i la Mireia. Les Annes havien quedat per anar al ginmàs, però l’excusa d’avui era que l’Escofet s’havia deixat els pantalons. Cada dia els motius per no anar-hi estan menys treballats! L’Escuf avui no es queda. Ja se sap, és portera i ha de demostrar allò que els porters no es mouen ni es cansen… Per tant, els dimecres no li toca, va els dijous a posar-se sota la porteria mentre vuit o deu animalots li van fent xuts. Pim pam i cap a casa. No fos cas que ella hagués de suar… Però clar, si al partit treu aquell peu impossible de vés a saber on i aconseguieix que tothom es desesperi perquè és humanament impossible fer-li un gol, doncs a callar i el que la senyora mani.
La Garcia ja ve canviada de casa. Amb les proteccions i tot! Clar, algunes de les proteccions, segur que les genolleres de sota perquè no se li carreguin els bessons se les ha deixat, com cada dia. Però a posar-se els patins tarda el que jo tardo en posar-m’ho tot.
Ja passa això quan està la meitat de l’estona parlant de “cotilleos”. Segurament de tant veure els partits del primer equip se li deu haver enganxat la seva manera de xutar. Encara que no en tingui ni punyetera idea, quan la Garcia fa un xut, que s’aparti tothom. Quins xuts que fa quan li dóna la gana.
La Teresa cau de cul. Encara no porta els patins, però quan se’ls posi no dubto que alguna caiguda espectacular amb volada, volterets, cops, salts mortals i “feng-shui” segur que farà. I al cap d’uns dies el tema de conversa el vestidor serà la magnitud dels blaus de laTeresa. Realment són molt especaculars, i ho dic perquè els he vist! La Teresa sempre té aquell blau que si no hi fós hauria sigut un gol al partit del cap de setmana. Forta darrera és garantia de que si ella hi és, ningú passa!
La Mireia és un altre tema. Estic fent les meves investigacions posant en dubte la seva naturalesa humana, però encara no en tinc conclusions. La primera hipòtesi és que això que diu que és de Montblanc és una tapadora i realment ve de MÓN–t4BL4NC o algun altre planeta estrany. I l’altra opció és la possibilitat que sigui una mena de Robocop o Terminator i sigui immune a qualsevol cop que pugui rebre. Rep cops per totes bandes, amb l’estic, amb el patí, enganxades al turmell… però ella segueix a la seva: Pim, pam, gol! Pim, pam, gol! No pot evitar que la crònica parli dels gols de Martínez.
A l’estona arriba la Maria. Vigileu amb la Maria. Des de la porta, i amb els apunts de química o de mates o de català a la mà, ja comença a despotricar del temps, de l’entreno, de l’examen, del saltamartí, de la tia del partit que li va donar un copet (una gran hòstia, segons ella). Vigileu amb la Maria. Té la careta de bona nena, de no haver trencar ni un plat a la seva vida, però vigileu amb la Maria i tot allò que no li agradi. I, sobretot, que l’àrbitre vigili amb la Maria. Si la Maria s’enfada… que bé que juga la tia quan s’enfada! No he vist mai un gol amb tanta mala hòstia com els de la Maria, i que la portera no es queixi!!
Parlo per experiència, vaig fer una cosa que a la Maria no li va agradar. Des d’aquell dia us asseguro que mai més portaré els pantalons verd-festuc amb les mitjetes vermelles. No combinen!
Segueix fent fred, seguim sense veure-ho clar i… arriben les Coloms, quin parell!
La Marta arriba amb la gorra de les rastes, els 4 mitjons que porta sota les botes de caminar i les 3 bufandes que li tapen el coll. A les converses amb la Marta es nota la veterania, classes, examens i pràctiques se sobreposen als temes de “nenes de 16 anys” que també surten al vestuari. Les mirades còmplices quan surt un tema d’aquests són el símbol clar que els temes de “nenes de 16 anys” es repeteixen i es seguiran repetint. Però un cop havent renegat, la Marta és rauxa! El bon humor, la vitalitat, i l’energia es tradueix en agresivitat a la pista i es transforma en desenes de boles recuperades. Per minut, evidentment.
La Mònica segur que entra rient per sota el nas. Arribarà al vestidor defensant, encara i sabent que sense raó, que a aquella que va estampar a la tanca no li va fer falta i, per tant, no es mereixa la groga! Totes sabem que aquella tarjeta és de llibre, però ens agrada recrear-nos en la polèmica. Si la mires de lluny, la Moni té un patinar deliciós, elegant i segur com ningú. Si t’hi apropes pots veure (o patir) el punt de picardia, inclús de puteria que sap gestionar com ningú. Amb 30 segons és capaç de treure a qualsevol jugadora rival del partit, aprofitar-ho per posar-s’hi ella i definir un contraatac amb una esquerra fantàstica.
La última que entra al vestidor, per suposat, és la Laura. Sap que no pot arribar tard, així que dos minuts per patí, un per la resta i amb 5 minuts aconsegueix estar a la pista com si no hagués passat res i hagués arribat la primera. Tot i així, el Neme fa cara de circumstàncies… La Laura és la nostra futura entrenadora. Ho veu tot, ho sent tot i sempre és on ha de ser per fer el “pase” perfecte en el moment just. Ningú té les idees tant clares a la pista com la Laura! I ningú la guanya en concentració quan juga, això si, fora de la pista, amb ella la diversió està assegurada.
Un cop totes canviades i abrigades, al carrer. El Neme ens espera amb la seva paciència habitual, ha desestimat la seva lluita perquè no arribem ni un minut tard. Insensible al fred, a la pluja o al vent sap que el que necessitem és patinar. Nosaltres també ho sabem, però, cal estar cada dimecres fent “conos”?? Si li pregunteu al Neme us ho deixarà clar amb dues paraules. Les grans respostes breus i concises són la seva especialitat. I amb la capacitat d’anular qualsevol possible contrarèpilca. Per tant, sense preguntar, a patinar! La solució del Neme al fred no és pas estar a caseta tranquil i calentet, sinó que la millor opció és no parar. Ho sabem, “hi ha que patinaaaaaar!!!!!”.
Mentres comencem amb els vuits, les frenades, les voltes, els esprints, els canvis de direcció, les “llunes” que deia el Benjamí, el patinar enrera, més esprints, patinar amb un peu, un altre esprint, ara l’altre peu, més voltes i uns quants vuits més , arriba el Pere. El Pere és el delegat però la seva funció és una mica més complicada de definir. No només fa de delegat, fa una mica de tot. Amb tota la discreció sempre farà tot el que estigui a les seves mans per solucionar-nos qualsevol problema. Estic segura que si a l’enciclopèdia hi hagués l’entrada de Bona Persona, la definició seria Pere Escofet. Una feina excel•lent i imapagable, encara que això de ser delegat i no poder entrar al vestidor costa acostumars’hi!
Així estem, és un dimecres a les onze de la nit. Estem a 3 graus, portem una hora entrenant i encara no hem parat. El Pere ha vingut per dir que el diumenge hem d’estar a dos quarts de set del matí,…
Algú em pot explicar què fem aquí?
Reus Femení
Ja són les deu menys vint. Pujo al cotxe i vaig entrenar. El cotxe diu que estem a 4ºC. Al gener no fa aquest fred! És igual, al Neme això no li afecta, un cangur i un gorro i tot arreglat! He agafat mig armari i a entrenar.
El vestidor és un espai molt i molt curiós. Em sap greu, però no us puc explicar tot el que pasa allí dins, ja se sap: secrets professionals.
Cada dia parlem de temes del tot inversemblants, riem de totes, de tot i molt. Quan arribo ja hi ha la García, l’Escuf, la Teresa i la Mireia. Les Annes havien quedat per anar al ginmàs, però l’excusa d’avui era que l’Escofet s’havia deixat els pantalons. Cada dia els motius per no anar-hi estan menys treballats! L’Escuf avui no es queda. Ja se sap, és portera i ha de demostrar allò que els porters no es mouen ni es cansen… Per tant, els dimecres no li toca, va els dijous a posar-se sota la porteria mentre vuit o deu animalots li van fent xuts. Pim pam i cap a casa. No fos cas que ella hagués de suar… Però clar, si al partit treu aquell peu impossible de vés a saber on i aconseguieix que tothom es desesperi perquè és humanament impossible fer-li un gol, doncs a callar i el que la senyora mani.
La Garcia ja ve canviada de casa. Amb les proteccions i tot! Clar, algunes de les proteccions, segur que les genolleres de sota perquè no se li carreguin els bessons se les ha deixat, com cada dia. Però a posar-se els patins tarda el que jo tardo en posar-m’ho tot.
Ja passa això quan està la meitat de l’estona parlant de “cotilleos”. Segurament de tant veure els partits del primer equip se li deu haver enganxat la seva manera de xutar. Encara que no en tingui ni punyetera idea, quan la Garcia fa un xut, que s’aparti tothom. Quins xuts que fa quan li dóna la gana.
La Teresa cau de cul. Encara no porta els patins, però quan se’ls posi no dubto que alguna caiguda espectacular amb volada, volterets, cops, salts mortals i “feng-shui” segur que farà. I al cap d’uns dies el tema de conversa el vestidor serà la magnitud dels blaus de laTeresa. Realment són molt especaculars, i ho dic perquè els he vist! La Teresa sempre té aquell blau que si no hi fós hauria sigut un gol al partit del cap de setmana. Forta darrera és garantia de que si ella hi és, ningú passa!
La Mireia és un altre tema. Estic fent les meves investigacions posant en dubte la seva naturalesa humana, però encara no en tinc conclusions. La primera hipòtesi és que això que diu que és de Montblanc és una tapadora i realment ve de MÓN–t4BL4NC o algun altre planeta estrany. I l’altra opció és la possibilitat que sigui una mena de Robocop o Terminator i sigui immune a qualsevol cop que pugui rebre. Rep cops per totes bandes, amb l’estic, amb el patí, enganxades al turmell… però ella segueix a la seva: Pim, pam, gol! Pim, pam, gol! No pot evitar que la crònica parli dels gols de Martínez.
A l’estona arriba la Maria. Vigileu amb la Maria. Des de la porta, i amb els apunts de química o de mates o de català a la mà, ja comença a despotricar del temps, de l’entreno, de l’examen, del saltamartí, de la tia del partit que li va donar un copet (una gran hòstia, segons ella). Vigileu amb la Maria. Té la careta de bona nena, de no haver trencar ni un plat a la seva vida, però vigileu amb la Maria i tot allò que no li agradi. I, sobretot, que l’àrbitre vigili amb la Maria. Si la Maria s’enfada… que bé que juga la tia quan s’enfada! No he vist mai un gol amb tanta mala hòstia com els de la Maria, i que la portera no es queixi!!
Parlo per experiència, vaig fer una cosa que a la Maria no li va agradar. Des d’aquell dia us asseguro que mai més portaré els pantalons verd-festuc amb les mitjetes vermelles. No combinen!
Segueix fent fred, seguim sense veure-ho clar i… arriben les Coloms, quin parell!
La Marta arriba amb la gorra de les rastes, els 4 mitjons que porta sota les botes de caminar i les 3 bufandes que li tapen el coll. A les converses amb la Marta es nota la veterania, classes, examens i pràctiques se sobreposen als temes de “nenes de 16 anys” que també surten al vestuari. Les mirades còmplices quan surt un tema d’aquests són el símbol clar que els temes de “nenes de 16 anys” es repeteixen i es seguiran repetint. Però un cop havent renegat, la Marta és rauxa! El bon humor, la vitalitat, i l’energia es tradueix en agresivitat a la pista i es transforma en desenes de boles recuperades. Per minut, evidentment.
La Mònica segur que entra rient per sota el nas. Arribarà al vestidor defensant, encara i sabent que sense raó, que a aquella que va estampar a la tanca no li va fer falta i, per tant, no es mereixa la groga! Totes sabem que aquella tarjeta és de llibre, però ens agrada recrear-nos en la polèmica. Si la mires de lluny, la Moni té un patinar deliciós, elegant i segur com ningú. Si t’hi apropes pots veure (o patir) el punt de picardia, inclús de puteria que sap gestionar com ningú. Amb 30 segons és capaç de treure a qualsevol jugadora rival del partit, aprofitar-ho per posar-s’hi ella i definir un contraatac amb una esquerra fantàstica.
La última que entra al vestidor, per suposat, és la Laura. Sap que no pot arribar tard, així que dos minuts per patí, un per la resta i amb 5 minuts aconsegueix estar a la pista com si no hagués passat res i hagués arribat la primera. Tot i així, el Neme fa cara de circumstàncies… La Laura és la nostra futura entrenadora. Ho veu tot, ho sent tot i sempre és on ha de ser per fer el “pase” perfecte en el moment just. Ningú té les idees tant clares a la pista com la Laura! I ningú la guanya en concentració quan juga, això si, fora de la pista, amb ella la diversió està assegurada.
Un cop totes canviades i abrigades, al carrer. El Neme ens espera amb la seva paciència habitual, ha desestimat la seva lluita perquè no arribem ni un minut tard. Insensible al fred, a la pluja o al vent sap que el que necessitem és patinar. Nosaltres també ho sabem, però, cal estar cada dimecres fent “conos”?? Si li pregunteu al Neme us ho deixarà clar amb dues paraules. Les grans respostes breus i concises són la seva especialitat. I amb la capacitat d’anular qualsevol possible contrarèpilca. Per tant, sense preguntar, a patinar! La solució del Neme al fred no és pas estar a caseta tranquil i calentet, sinó que la millor opció és no parar. Ho sabem, “hi ha que patinaaaaaar!!!!!”.
Mentres comencem amb els vuits, les frenades, les voltes, els esprints, els canvis de direcció, les “llunes” que deia el Benjamí, el patinar enrera, més esprints, patinar amb un peu, un altre esprint, ara l’altre peu, més voltes i uns quants vuits més , arriba el Pere. El Pere és el delegat però la seva funció és una mica més complicada de definir. No només fa de delegat, fa una mica de tot. Amb tota la discreció sempre farà tot el que estigui a les seves mans per solucionar-nos qualsevol problema. Estic segura que si a l’enciclopèdia hi hagués l’entrada de Bona Persona, la definició seria Pere Escofet. Una feina excel•lent i imapagable, encara que això de ser delegat i no poder entrar al vestidor costa acostumars’hi!
Així estem, és un dimecres a les onze de la nit. Estem a 3 graus, portem una hora entrenant i encara no hem parat. El Pere ha vingut per dir que el diumenge hem d’estar a dos quarts de set del matí,…
Algú em pot explicar què fem aquí?
Reus Femení
Les noies del Reus femení d'hoquei patins
Plantilla de l'equip del Reus femení d'hoquei patins